A finals de 1967, a la calor del I i II Plan de Desarrollo Económico de la dictadura franquista, Mercasa (empresa constituïda per l’Estat) i l’ajuntament de València decidiren construir Mercavalència, una infraestructura alimentària que obeïa a les polítiques desenvolupistes de centralització i control de la comercialització dels productes del camp. En origen, es plantejava l’expropiació de 108 hectàrees de parcel·les en producció, alqueries, camins i séquies, afectant a més de 400 famílies en l’horta de Sant Antoni, enclavada entre La Punta, Castellar i La Font d’En Corts.
El projecte de Mercavalencia generà l’oposició majoritària de les famílies llauradores que allí vivien i treballaven. Donat que no va haver-hi cap tipus d’exposició pública i ni tan sols atenia a la legislació urbanística vigent, moltes d’elles varen conéixer les intencions de les autoritats mitjançant les cartes de l’expropiació. Entre 1968 i 1972, malgrat la repressió policial i la impossibilitat legal de constituir-se com associació, les persones afectades es reunien en les cases, sovint a les nits, per tal de plantejar accions col·lectives, alternatives i respostes legals, així com donar a conéixer la seua problemàtica en la premsa local i estatal. Mercavalència, amb el vistiplau polític, intentà pressionar i aïllar al veïnat perquè cediren, tallant séquies, camins d’accés i la xarxa elèctrica si feia falta. Entre octubre i novembre de 1972, l’entrada de les màquines en les terres de Sant Antoni va ser combatuda pel veïnat, que fou reprimit amb càrregues de la Policia Nacional.
En desembre d’eixe any, va prosperar en el Tribunal Suprem un recurs judicial contra la decisió de crear Mercavalència en Sant Antoni. Tot i que les obres foren paralitzades durant un temps i la superfície expropiada es va reduir, en cap moment es va atendre a les propostes dels llauradors d’una localització alternativa en terres de marjal que no suposara la destrucció de llars i espais de treball. El conflicte social i el litigi legal es perllongaria durant el postfranquisme, deixant pel camí a famílies desarrelades i esgotades pel desgast econòmic i personal que suposava enfrontar-se a un projecte que, malgrat la mort de Franco i els hipotètics canvis polítics a escala local, continuava endavant. En 1976, s’inaugurava el Mercat del Peix, i en 1981 es traslladava el Mercat d’Abastos a les noves instal·lacions.